Anecdotes

1- Anàvem caminant per un carrer que estava mullat i vam veure a dos homes, un d'ells va relliscar i va dir "Op" i la Xenia es va espantar i va donar un salt. La Laia pensava que s'anava a caure i va dir"epah" El home va dir "Eh". I ens vam començar a riure en sentir-hi la simfonia: "op, epah, eh"

2- No trobàvem el carrer i vam preguntar a un senyor gran, que ens va acompanyar fins el carrer. Mentre caminàvem ens va explicar la història de la Sinagoga i també que teníem que portar una pistola per aquell carrer, ja que era molt perillós. Y nosaltres ens vam espantar.

3- Ens vam parar a una tenda a comprar, però no vam poder comprar res, perquè"els dependents" estaven fent manetes.

La Rambla

Comencem el segon dia del crèdit amb una baixa, ja  que una de les nostres companyes no es trobava bé i no ha vingut. Quedem totes al a parada La Sardana a les 8:00 com ahir, ja que aquest recorregut ens va anar bé, fem transbord a Maria Cristina agafant la L3 direcció Trinitat Nova, i finalment baixem a la parada Catalunya.Avui també hem arribat d'hora, el que ens permet fer els últims retocs al recorregut.
(Aquí va el mapa)
Només començar el nostre recorregut una de les components del grup cau, però seguim caminant i fent el nostre recorregut.
La Rambla de Barcelona amb 2 km de llargària, té diferents trams, que s'anomenen:

1. Rambla de Canaletes, amb la famosa font de Canaletes, instal·lada aquí des de temps molt antics, que segons la tradició fa que el visitant que en beu l'aigua torni altra vegada a Barcelona.
2. Rambla dels Estudis, anomenada així perquè en aquest tram hi havia l'Estudi General o Universitat, edifici del segle XV que va perdre el seu ús quan la Universitat fou suprimida per Felip V i es convertí en caserna militar. Es va enderrocar el 1843.
3. Rambla de les Flors (o rambla de Sant Josep, a causa de l'antic convent de Sant Josep), únic lloc de la ciutat en què al segle XIX s'hi venien flors i que avui conserva encara aquesta activitat, juntament amb les parades d'ocells.
4. Rambla dels Caputxins (o rambla del Centre), anomenada així per l'antic convent de frares caputxins.
5. Rambla de Santa Mònica, tocant al port, on s'aixeca la parròquia que li dóna nom i que va ser, temps enrere, convent dels Agustins Descalços, del segle XVII.

A Les Rambles podem trobar a algunes persones que amb una disfressa i un bon maquillatge es transformen en estàtues vivents, que es passen allà el dia per guanyar una mica de diners.

*** De la Plaça Catalunya al Teatre Poliorama

Canaletes
Comencem el nostre recorregut per la part més alta de la Rambla, que rep el nom de Rambla de Canaletes ja que el més significatiu i popular d’aquest tram és la font de Canaletes.En aquesta font hi ha una dita molt coneguda per la gent d'alla, diu així: "Si beveu aigua de la font de Canaletes sempre més sereu uns enamorats de Barcelonai per lluny que us n'aneu, tornareu sempre". També és molt popular ja que és aquí on els "culés", els seguidors del Barça, venen a celebrar els partits guanyats.

MACBA I CCCB

Comencem a baixar per la Rambla i a la dreta trobem un carrer amb nom d’un pintor català, el carrer Pintor Fortuny i ens porta a uns dels museus més visitats, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). 
En el MACBA normalment si exposa art i pràctiques culturals contemporànies i el CCCB organitza i produeix exposicions, debats, concerts, festivals, cicles de cinema, cursos, conferències, i fomenta la creació a partir de les noves tecnologies i llenguatges, intentant generar debat, pensament i reflexió al voltant de la ciutat i l'espai públic com també sobre els temes que afecten l'actualitat. 
Actualment en el MACBA hi ha l’exposició Escrit en el Vent - Lawrence Weiner Dibuixos. 
En el CCCB hi ha l’exposició Arxiu Bolaño 1977-2003 i també l’exposició Pasolini Roma. 
El director del Museu d’Art Contemporani de Barcelona és en Bartomeu Marí i aquest edifici va ser fundat el 28 de novembre del 1995 per Richard Meier. 
El director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona és en Marçal Sintes i l’edifici va ser fundat el 25 de febrer de 1994 per Josep Goday i Casals i la reforma per Helio Pinón i Albert Viaplana. 
El que més ens ha cridat l'atenció de l'edifici del MACBA és façana, on la part blanca està posada de forma irregular i també al centre, està tot de vidre. Hem trobat un edifici molt original i modern.

http://www.macba.cat/ 
http://www.cccb.org/ca/

Ara pugem pel carrer dels Àngels i a mà dreta trobem l’UB d’història que pertany a la Universitat de Barcelona. A Barcelona hi ha set universitats: Universitat de Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya, Universitat Pompeu Fabra, Universitat Ramon Llull, Universitat Internacional de Catalunya, Universitat Abat Oliba CEU  i Universitat Oberta de Catalunya.

Just davant de l’UB d’història trobem el CCCB. Al segle XVIII era un quarter militar i un correccional, (correccional és un establiment penitenciari on predomina la tendència de la readaptació social del delinqüent, dedicat generalment als menors i a persones no delinqüents de conducta antisocial).

Carrer del Carme

A continuació agafem el carrer del Carme i entrem al número 47, on veiem com un pati interior amb jardins i la seu de tres institucions fonamentals per a la societat catalana actual: el col·legi oficial de metges de Barcelona, l’Institut d’estudis catalans i la Biblioteca de Sant Pau i Santa Creu.  

Continuem caminant pel carrer del Carme i hi trobem l'església de Betlem. Aquest edifici religiós és d’estil barroc i el va construir l’arquitecte Josep Juli. Al 1936 l’església va se incendiada en el curs de la Guerra Civil espanyola.

Anem a Portaferrissa i hi trobem un mosaic de l’antic enrajolat de Barcelona.  S'anomena Portaferrissa perquè era una porta de ferro feia la funció d'entrada a Barcelona.

Observem en els diferents quioscs el que es pot comprar, sobretot flors, i així podem endevinar que aquest tram és la Rambla de les flors o de Sant Josep.

***Del Palau de la Virreina a l'edifici del Liceu

EL PALAU DE LA VIRREINA
El Palau de la Virreina és un palau situat uns metres reculat a l'alineació actual de la Rambla del cantó del Raval. És considerat un dels millors exponents del barroc aplicat a l'arquitectura civil de Catalunya. Les dependències i el pati serveixen de marc a importants exposicions temporals i es la seu de l'àrea de cultura de l'Ajuntament. En el seu interior s'hi poden veure en exposició permanent els Gegants de Barcelona Ciutat i l'Àliga de Barcelona. A finals del segle XVIII, Manuel Amat i Junyent, marquès de Castellbell, que havia estat virrei del Perú, va tornar a Barcelona amb una gran fortuna. Per mostrar la seva riquesa es va fer construir aquest sumptuós palau barreja de decoració barroca i rococó. Va ser edificat entre 1772 i 1778 i, després de la mort prematura d'Amat, va ser ocupat per la seva vídua, Maria Francesca de Fiveller i de Bru, motiu pel qual va ser conegut com a palau de la Virreina. Els plànols ja existien l'any 1770, però no es coneix amb certesa qui els va fer. S'atribueixen a Josep Ausich. Les obres foren dirigides per l'arquitecte i escultor Carles Grau (1717-1798). També hi va intervenir l'escultor Francesc Serra, que morí en l'obra.

Sembla que el mateix virrei, des del Perú, donà detallades instruccions per a la seva construcció i possiblement decidí d'una manera personal l'estil de la façana, de pedra de Montjuïc i de Santanyí. Al pati interios ens donen la benvinguda uns gegants que tenim que fer una fotografia.

Més avall, ens trobem al Mercat de Sant Josep, també conegut com La Boqueria, la superfície assoleix els 2.583 m² amb més de 300 parades.

 

Unes de les parades que ens van agradar més:

Anem a visitar el Teatre del Liceu Es va inaugurar el 4 d'abril de 1847, tot i que la seva història comença el 1837. Es un teatre dedicat especialment a representacions d'opera i dança. En general els seus espectadors pertanyien a les classes més altes; les classes populars quedaven relegades al "galliner" d'alguna manera ha sigut un termòmetre de la vida econòmica i social de Barcelona, reflectint la seva decadència i esplendor. A principi de segle es van produir atemtats anarquistes al seu interior. És un teatre a la italiana, amb forma de ferradura que es va tancant a mesura que s'apropa al prosceni. La longitud màxima de la sala és de 33 m, i l'amplada, 27 m. Té platea i cinc pisos (a més de les llotges de platea). Hi ha quatre grans llotges a cada costat del prosceni, i llotges a la platea, al primer pis, i als laterals del segon i el tercer. No obstant això, no hi ha separació arquitectònica entre elles, només una mampara baixa, de manera que al teatre no es veuen columnes. Això, i el fet que no hi cap llotja reial ni presidencial, dóna una continuïtat als pisos que donen la impressió de ser una ferradura daurada, sense interrupció. 

***De la Plaça Reial a aquell que descobrí Amèrica

LA PLAÇA REIAL
La plaça reial  es va anomenar així perquè es va voler dedicar a Ferran VII, que havia estat rei durant el temps de construcció, i també per enaltir la monarquia .En un principi, abans de ser construïda, s'havia pensat dir-ne "Plaça dels herois espanyols", però passats uns anys amb diferents opcions de construcció i a causa de l'absolutisme implantat per Ferran VII, es va manar eliminar tots aquells noms de carrers i places que tinguessin relació amb el liberalisme.

També hi trobem fanals en forma al·legòrica d'arbre dissenyats per Antoni Gaudí i la gran font que representa les tres germanes de la mitologia grecoromana, les Tres Gràcies. Les Tres Gràcies éren el símbol del do de les bones maneres, del bon humor i de tot el que fos amable. Eren les tres filles de Zeus i de la nimfa Eurínome, aquestes tres deesses es deien:

-Aglaia: la més jove i bella de les tres, simbolitza la intel·ligència.

-Eufròsine:  simbolitza el plaer i l'alegria.

-Talia: musa de la comèdia i de la poesia bucòlica, representada amb una màscara i una corona d'heura.

Les Gràcies presidien els banquets, les danses i totes les activitats i celebracions plaents, en

definitiva, tot allò que al món pogués haver d'agradable, plaent, interessant, atractiu ... Es creien que tenien la capacitat de dotar els homes de la genialitat necessària per ser un excepcional artista. Les Gràcies eren companyia habitual en l'Olimp d'Afrodita i Eros i estan molt relacionades amb les Muses amb què es divertien al so de la música que Apol·lo tocava.

Arribem al final de la Rambla davant tenim l'edifici de les Drassanes que són les més grans i completes que hi ha a tot el món. La paraula drassanes vol dir "Conjunt d’instal·lacions militars on es conserven les forces navals."  Es va constrir el S. XIII-XIV i es va ampliar el S. XVII-XVIII. El seu estil pertany al gòtic. Es el"Museu Marítim de Barcelona". 

Al monument a Colom, senyala a Amèrica, però aquesta afirmació va crear polemica, ja que aquests continent es troba al sentit contrari al que senyala al dit.

***Del Govern Militar fins al Palau del Mar

Barcelona és sens dubte des de temps immemorials una ciutat oberta al mar. Al passeig més antic de la Rambla s’hi ha afegit, des de fa uns anys, un nou tram que ens endinsa mar enllà. El port de Barcelona és un port marítim, industrial, comercial i pesquer situat al peu de la muntanya de Montjuïc, a Barcelona. 

Al port ens trobem amb les Golondrines que  són unes embarcacions que passegen els Barcelonins pel port de Barcelona des de 1888.

Travessem pel pont i l’hi fem una fotografia:

En el port fa deu anys hi havia la desembocadura del riu Llobregat.

Vam anar fins a l’edifici de Palau de Mar que te com a entitat el Reial club Marítim de Barcelona.

Ara ja vam començar a mirar en com tornar, vam escriure totes les anècdotes i vam començar a marxar xino-xano cap a l’estàtua d’en Pitarra per anar-nos-en a casa.

Anècdotes

Anècdotes Les Rambles

Després de que els professors ens pesessin llista, vam anar a la Plaça Catalunya, ja que havíem de fer una fotografia a una estàtua que el dia anterior ens havíem deixat. La Maria portava la càmera, anava a fer-li ella la fotografia a l’estàtua, quan de cop i volta, just quan anava a pujar el graó de la Plaça, li va venir una baixada de tensió i se li va ennuvolar la vista. Llavors va ensopegar i va caure rodolant. Nosaltres (la Laia i jo, ja que la Marina estava malalta i no va poder venir) el principi ens pensàvem que no s’havia fet mal i ens vam començar a riure. Però de seguida ens vam adonar de que sí que s’havia fet mal i llavors vam anar corrents a ajudar-la. Tenia una bona rascada al genoll  i deia que no podia posar la cama recta perquè li feia molt mal. Però ella no estava preocupada per la seva cama ni per el seu genoll, sinó per la càmera que com que la portava a la mà al caure, l’ocular se li havia girat i no responia.

A continuació vam anar fins a la font de Canaletes a posar-li una mica d’aigua. Ella va dir que ja estava, que continuéssim ja el nostre recorregut. Així ho vam fer, però més tard, quan ja casi estaven fetes les preguntes, ens vam seure a descansar una mica, però quan la Maria es va voler aixecar, li va costar molt perquè no podia moure el genoll gairebé i també li costava caminar. Aleshores vam decidir tornar cap a casa.